www.totmataro.cat
24 de febrer de 2009
Cada festa popular genera diferents opinions. Cugat Comas ofereix la seva en aquesta contra-crònica.
Cugat Comas i fotos de Luis Sáez
Els miracles, prop de Lourdes. L’aparició del XXXIè Pellofa el divendres passat a Mataró va obrar la remuntada, tot i ser un intent vàlid, en la sostinguda caiguda de popularitat que el Rei de la festa del Carnestoltes pateix a Mataró. Més val apartar els desenganys i, d’entrada, acusar l’Ajuntament, la Consellera Tura, Presidència o qui sigui.
El Pregó de Carnestoltes va celebrar-se amb una hora de retard per “culpa” d’un acte del Col·legi d’Advocats amb la presència de Montserrat Tura. Sense avisar, tot retardat una hora i desenes de famílies desfilant cap a casa. Després començaria el Sarau amb la guàrdia pretoriana del Carnestoltes de Mataró impertèrrits al fred: Botargues, Momerota i Escura-cassoles i un Pellofa arribant amb bus escolar i representant un nen tímid: canvi total de personalitat.
Pellofa institucional
La intenció de fer un Pellofa més correcte en el general, més institucional, no va fallar del tot. El que va fallar és un acte que més que per honorar sembla per fastiguejar la figura del carnaval mataroní. Un acte fred on la gent va amb el fre de mà, no transmet ni celebra i el pregó, en altres temps celebrat amb entusiasme, s’encara ja des de baix amb la inhòspita reacció del “què m’estan dient”, al que no acompanya ni les ratlles escrites ni la sonoritat. En Pellofa XXXI va repartir en els blancs i els tòpics, es va passar de voltes parlant de Bassas o Cernuda però no va mossegar en excés. Un Pellofa dòcil no és tan Pellofa però és una opció vàlida si canviem l’objectiu de la festa i es retrata una realitat patent: en Pellofa ja no és únic, no és eix de la festa, ja no.
Problema de unicitat
El Rei dels Poca-Soltes el reben els irreductibles, es podria passar llista. És personatge de minories i per tant tampoc se li pot exigir que insufli aire a una festa que respira per altres bandes. Sí. El carnaval té salut. La tenen els actes infantils, la té una Rua amb milers de persones, la té l’esperit de disfressar-se i, minoria per minoria, la tenen i ben forta els Portafardells, els éssers ‘non grats’ que apareixen el divendres a la nit.
El tro ja no és per en Pellofa i no cal seguir-li carregant el mort. En Pellofa no cal seguir-lo tractant amb unicitat, “l’atribut de l’ésser absolut i infinit, entès com a Déu o com a totalitat indiferenciada de Déu i món, en virtut del qual no pot haver-hi un altre ésser del mateix gènere”. No. No se li ha d’exigir tant. No cal que tot passi per engreixar-lo o fer-lo passable. No.
El que aquí es diu no és que en Pellofa hagi de desaparèixer. Les pedres a les sabates mai fan nosa si qui se’n pugui sentir ferit és qui tots plegats sabem. En Pellofa ha de ser i serà anys i panys perquè no es pot entendre la litúrgia carnestoltenca sense ell, però ja no pot servir d’argument únic perquè els fluxos de la pròpia festa vessen per camins on ell no pot arribar. Així, vist el que es va veure divendres i a tall de diagnòstic, cal deixar en Pellofa ser la figura que pot ser i no encomanar-li més creuades. Per salvar la figura, perquè se l’estima.
El paper de l’Ajuntament
El Carnestoltes de Mataró, o en Pellofa i la seva festa, s’ha de treure de sobre la pudor a cadàver alimentat artificialment. Enguany i després de l’enèssim període convuls al darrera d’aquesta festa, l’Ajuntament i en el cas l’IMAC s’hi ha tornat a posar al darrera, al costat d’una voluntariosa Comissió. Molt correcte el procediment però la inclusió altre cop de l’administració obliga a més a la festa dels poca-soltes.
Sí. S’ha dit que els canvis arribaran l’any que ve, però cal refrescar la cosa. Quan qui organitza una festa és algú que cobra de tots no la pot espifiar. I menys en terrenys, com els que toca el Carnestoltes, de pell fina. Així doncs de l’expectació caldrà passar a l’exigència: pel febrer del 2010 no es voldran intencions sinó resultats.
24 de febrer de 2009
Cada festa popular genera diferents opinions. Cugat Comas ofereix la seva en aquesta contra-crònica.
Cugat Comas i fotos de Luis Sáez
Els miracles, prop de Lourdes. L’aparició del XXXIè Pellofa el divendres passat a Mataró va obrar la remuntada, tot i ser un intent vàlid, en la sostinguda caiguda de popularitat que el Rei de la festa del Carnestoltes pateix a Mataró. Més val apartar els desenganys i, d’entrada, acusar l’Ajuntament, la Consellera Tura, Presidència o qui sigui.
El Pregó de Carnestoltes va celebrar-se amb una hora de retard per “culpa” d’un acte del Col·legi d’Advocats amb la presència de Montserrat Tura. Sense avisar, tot retardat una hora i desenes de famílies desfilant cap a casa. Després començaria el Sarau amb la guàrdia pretoriana del Carnestoltes de Mataró impertèrrits al fred: Botargues, Momerota i Escura-cassoles i un Pellofa arribant amb bus escolar i representant un nen tímid: canvi total de personalitat.
Pellofa institucional
La intenció de fer un Pellofa més correcte en el general, més institucional, no va fallar del tot. El que va fallar és un acte que més que per honorar sembla per fastiguejar la figura del carnaval mataroní. Un acte fred on la gent va amb el fre de mà, no transmet ni celebra i el pregó, en altres temps celebrat amb entusiasme, s’encara ja des de baix amb la inhòspita reacció del “què m’estan dient”, al que no acompanya ni les ratlles escrites ni la sonoritat. En Pellofa XXXI va repartir en els blancs i els tòpics, es va passar de voltes parlant de Bassas o Cernuda però no va mossegar en excés. Un Pellofa dòcil no és tan Pellofa però és una opció vàlida si canviem l’objectiu de la festa i es retrata una realitat patent: en Pellofa ja no és únic, no és eix de la festa, ja no.
Problema de unicitat
El Rei dels Poca-Soltes el reben els irreductibles, es podria passar llista. És personatge de minories i per tant tampoc se li pot exigir que insufli aire a una festa que respira per altres bandes. Sí. El carnaval té salut. La tenen els actes infantils, la té una Rua amb milers de persones, la té l’esperit de disfressar-se i, minoria per minoria, la tenen i ben forta els Portafardells, els éssers ‘non grats’ que apareixen el divendres a la nit.
El tro ja no és per en Pellofa i no cal seguir-li carregant el mort. En Pellofa no cal seguir-lo tractant amb unicitat, “l’atribut de l’ésser absolut i infinit, entès com a Déu o com a totalitat indiferenciada de Déu i món, en virtut del qual no pot haver-hi un altre ésser del mateix gènere”. No. No se li ha d’exigir tant. No cal que tot passi per engreixar-lo o fer-lo passable. No.
El que aquí es diu no és que en Pellofa hagi de desaparèixer. Les pedres a les sabates mai fan nosa si qui se’n pugui sentir ferit és qui tots plegats sabem. En Pellofa ha de ser i serà anys i panys perquè no es pot entendre la litúrgia carnestoltenca sense ell, però ja no pot servir d’argument únic perquè els fluxos de la pròpia festa vessen per camins on ell no pot arribar. Així, vist el que es va veure divendres i a tall de diagnòstic, cal deixar en Pellofa ser la figura que pot ser i no encomanar-li més creuades. Per salvar la figura, perquè se l’estima.
El paper de l’Ajuntament
El Carnestoltes de Mataró, o en Pellofa i la seva festa, s’ha de treure de sobre la pudor a cadàver alimentat artificialment. Enguany i després de l’enèssim període convuls al darrera d’aquesta festa, l’Ajuntament i en el cas l’IMAC s’hi ha tornat a posar al darrera, al costat d’una voluntariosa Comissió. Molt correcte el procediment però la inclusió altre cop de l’administració obliga a més a la festa dels poca-soltes.
Sí. S’ha dit que els canvis arribaran l’any que ve, però cal refrescar la cosa. Quan qui organitza una festa és algú que cobra de tots no la pot espifiar. I menys en terrenys, com els que toca el Carnestoltes, de pell fina. Així doncs de l’expectació caldrà passar a l’exigència: pel febrer del 2010 no es voldran intencions sinó resultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada